El gust metàl·lic de la sort
ens parla del seu caràcter rovellable,
i no la volem de cap altra manera.
Eterna seria innecessària
i és
—precisament—
l’absència de futuritat
allò que ens trempa.
Fragmentaris
i amb els budells del tot impassibles
a la desesperació
—tanta!—
que ens envolta
ens exposem a la intempèrie
perquè rosegue la nostra estructura idiòfona. Vibrem!
Quan l’imminent inevitable
siga mà
—a mà—
serem resclosa.
Plens d’òxid
els cossos que m’estime1.
HAECKEL
Tinc un somni recurrent. Soc en un Starbucks i apareix Ernst Haeckel:
—No és l’ontogènesi sinó l’etimologia el que recapitula la filogènesi —li dic.
—It’s the economy, stupid! —m’etziba ell, agusant-se el bigot.
La cambrera crida en el lloc d’arreplegar les comandes:
—Mr. Yesterday! Mr. Yesterday!
Tots em miren. Sense massa convicció arreplegue el café amb el Mr. Yerterday escrit en el got de paper. La cambrera també hi ha dibuixat un cor. El cor batega.
Quan tire a fer un glop descobrisc que el got està buit.
«Eo, eo, eo!»,2 cride.
EO: ètim de JO; del llatí vulgar, derivat, al seu torn, del llatí
culte EGO. Mateix significat.
En l’actualitat només emprat en 1 i 2.
1. interj. Interjecció atàvica3 que hom profereix per
comprovar les propietats ecoiques d’un indret, esp.
d’una muntanya.
«Eo!!!» Eco, silenci i reverberació, segons el cas.
Sistema, per tant, d’ecolocalització —a la manera dels
quiròpters— mitjançant l’emissió de Jos en la seua forma
primitiva que permet, al Jo emissor —que és, alhora,
l’únic receptor i en què el Jo és, a més, el missatge—
fer-se una idea d’allò que l’envolta.
Vaig xafar, amb el peu nu, una rata penada.
Abans de morir em va deixar sord.
Ara els ulls em fan de pigall.
2. Interj. Interjecció atàvica amb què hom impel·leix
la muntanya a arrimar-se, a fer-se a un costat. Un
«lleva’t tu per posar-m’hi jo» amb què hom trempa
veu i esperit.
Cal diferenciar-ho (o no) de:
EÓ: període de temps immensurable o indefinit.
Si no ho diferenciem:
Un error tipogràfic permet confondre el Jo amb Déu.
13.
La jàssena
—La casa havia passat de pares a fills durant anys. Després va quedar buida.
Cada generació havia hagut de carregar el pes d’una mort
prematura, triada qui sap per quin motiu, penjada d’aquesta
jàssena. La casa dels penjats, en diem. L’arbre de què tragueren
la jàssena fou carregat a plom per 12 homes per les
revoltes des del cim de la muntanya. Un home va caure pel
barranc. La llegenda diu que la vídua va maleir l’arbre. Una
llegenda de poble. La casa, de dues altures, té una ubicació
privilegiada; amb vistes a les parets verticals que tanquen
la vall i a la mar; reforma a estrenar; les condicions de lloguer
són immillorables—
que tot ho sostindrà.
- Bruts, els cossos que m’estime. ↩︎
- «Eo, eo, eo» a la manera de…
—What is the Id?
—Id! Id! Id!
Cyril Hume, Forbidden planet. ↩︎ - De gestos atàvics, la cultura n’és plena. Per exemple:
Una morta amb sabates noves.
Una tradició amb arrels prehistòriques:
150.000 anys arrere enterraven els morts
amb els peus embolcallats amb fulles verdes.
Una fàbrica xinesa abasteix la tradició. ↩︎